Hem iniciat el rodatge del documental basat en la història del Dr. Oriol Mitjà sobre la malaltia del Pian. Un documental dirigit per Noemí Cuní i realitzat per David Fontseca. Busquem finançament per aquest projecte. www.broadcaster.cat
Gran entrevista amb l’Oriol Mitjà en un entorn idíl·lic.
Reflexions sobre què significa ser metge a països del tercer món, com s’encaixa conviure amb la mort de manera molt més quotidiana que com ho vivim nosaltres, lluitar i treballar pels que menys tenen i donar-los-hi les eines i l’ajut que els cal perquè tirin endavant i puguin pujar al tren de la salut, l’educació i una vida de qualitat.
El nostre viatge a Namatanai ha estat una mica accidentat. El mar estava molt mogut, les 2 hores i quart de viatge han estat intenses. Hem començat molt bé, tot l’equip a coberta, gaudint del sol i la calor que queia a plom.
Però a mesura que deixàvem enrere terra ferma, el mar de fons i el moviment del vaixell han anat en augment. Convençuts de què estava tot controlat, anàvem fent plans de l’illa des del mar, fins que la Cris i el Gerard s’han marejat. Res greu, però incompatible navegar i filmar.
Un cop a l’illa, la pluja no ens ha deixat en tot el dia. Hem pogut gravar, però no és la millor situació ni per la qualitat dels plans, ni per la llum, ni – òbviament -, per la comoditat per treballar.
A més a més, degut a la pluja hi ha hagut efectes col·laterals a les carreteres (millor dit, camins): enfangades i plenes de tolls d’aigua es fèia difícil el pas dels vehicles. Però també, – com hem pogut veure al llarg del camí -, la pluja ha danyat ponts, alguns dels quals han quedat “desmuntats”.
Fixant el pont per passar
La gent d’aquí, es protegeix de la pluja amb unes fulles de parra immenses que fan la funció de paraigües.
Tot plegat, però, li ha donat un toc d’aventura que potser ens faltava en aquest viatge a Namatanai… tot i que estem en un lloc molt diferent d’on hem viscut i malgrat vivim a diari un munt d’anècdotes exòtiques; aquest toc d’aventura de saber si arribaríem bé o de si aconseguiríem creuar per on havíem de fer-ho per arribar a destí, encara no l’havíem experimentat.
Avui hem descobert que dimarts passat vàrem sortir al National, el diari nacional de Papúa Nova-Guinea. El més emocionant ha estat que ho hem sabut perquè ens l’han ensenyat unes dones del poble de Rasese, on estàvem gravant!!
Se’ns han acostat i ens han dit “you are on the paper today!”, i tot seguit s’ha acostat una altra dona amb el National obert amb la nostra foto ocupant mitja plana!!! Barreja d’orgull i vergonya, la que hem sentit…
‘You are on the paper today!’
A l’illa de Namatanai hi ha poques hores de corrent elèctrica al dia, molt mala connexió telefònica i encara menys possibilitats de tenir xarxa i “connectar-se amb el món”. Hi ha 3 botigues d’alimentació que no hem trepitjat, i una gasolinera. Per això no havíem ni vist el diari…. Han escrit mitja pàgina explicant com tot l’equip de Broadcaster estem gravant a l’illa de Lihir per fer un documental sobre el pian (yaws, en anglès) i com aquest afecta als nens d’aquesta zona del món, i per explicar la recerca i el projecte d’eradicació d’aquesta malaltia que està liderant el Dr. Oriol Mitjà.
Article al diari ‘The National’ de Papúa Nova Guinea.
Actualment estem filmant a Namatanai, seguint la història per a combatre la malaltia del Pian i trobant personatges i localitzacions molt interessants. En aquestes fotografíes hi podeu veure les escoles de la població.
Interior de l’escola de Namatanai.Les taules d’estudi de les aules.
Namatanai és una ciutat a la província de la illa de Nova Irlanda a Papúa Nova Guinea. És el segon assentament més gran a la illa. Segons un estudi del 2005, hi viuen 1.300 persones.
Namatanai al mapa.
Durant la filmació, sempre mirem d’obtenir millors plans (sigui quin sigui l’entorn on grabem i malgrat hàgim de posar els peus i les càmeres dins de l’aigua).
Entusiasme per oferir els millors plans.Amagats? No…, rodant!
Anem amb el Penias i el Paul, dos metges de l’equip de PublicHealth de l’hospital de Lihir, a localitzar possibles casos de malaltia de Pian entre la comunitat que viu a la petita illa de Mali, situada enfront de Lihir. L’única manera d’arribar-hi és a bord d’una “banana boat“, les petites barques de motor que utilitzen aquí per desplaçar-se entre les diferents illes.
Comencem a navegar direcció est, a mesura que ens anem allunyant de Lihir, creuem la barrera de coral i ens endinsem en aigües cristal·lines, plenes de peixos de colors llampants i sorprenents. De sobte, davant nostre, una illa plena de palmeres, amb sorra blanca i una aigua turquesa espectacular. Quan arribem, a peu de platja, un noi enfila cocos amb una canya. Així és com els transporten per portar-los als seus poblats i repartir-los entre familia i veÏns.
En aquesta illa, que ens el fons en són 3, una particularitat: els nens creuen d’una illa a l’altra pel mar per anar a l’escola quan la marea és baixa. La gamma de colors que es conforma entre la platja, els arbres, el mar i el cel que amenaça tempesta formen aquella típica imatge de postal amb què sovint ens anuncien el paradís. Ens sentim tan afortunats de poder estar gaudint d’aquest paisatge que, creiem, difícilment tornarem a veure mai…
Anem sempre a contrarellotge, amb uns horaris marcats i uns objectius diaris. És el nostre ritme diari, tot ha de ser ràpid, àgil, fàcil, immediat. És l’estrès dels països rics. En aquest rodatge hem portat la nostra rutina d’occident, unes jornades llargues i intenses, una planificació del rodatge ben clara i definida, que es va atapeint a mesura que anem coneixent gent i ens anem reunint amb treballadors de l’Hospital de Lihir. Però hi ha una cosa que no hem contemplat en el nostre planin i que ens altera els plans. Aquí, els horaris són relatius i les coses es fan, o no. “It‘s PNG (Papua New-Guinea) time. Relax!”, ens diuen.
Diumenge vàrem assistir a la missa que se celebrava a l’església del poble de Rasese, a l’illa de Namatanai. La missa era a les 8. El David i jo havíem quedat per esmorzar a les 6:30, però no ens el van servir fins passades les 7. Havíem planificat amb l’equip, sortir a les 7:30 i vam acabar arrencant passades les 8. Nerviosos, estressats perquè fèiem tard i ens perdríem tots els plans de la gent arribant a l’església, dèiem als nostres guies: “Som-hi, tenim pressa! No podem arribar tard”. Ens miràven, parlaven entre ells en “tokpisin“, la llengua local, i reien. Finalment, a un quart de 9 érem a la porta de l’Església. Tot buit. Ningú. “I el capellà?”, vam preguntar. “Encara no ha arribat”, ens van dir. De la resta de gent, ni rastre. Finalment, arriba un senyor molt gran, arrossegant els peus, i acabant-se de vestir mentre camina amb moooolta calma. Era el capellà.
Fetes les presentacions i explicacions pertinents, li demanem a quina hora començarà la missa. “Quan la gent arribi”, ens respon. Una estona més tard, agafa un gat de cotxe i pica en una bombona d’oxigen vella i rovellada. Són les campanes a missa.I res. 20 minuts les torna a tocar. I a esperar. A què la gent vagi arribant. De mica en mica, el poble es desperta. És diumenge, i el ritme encara és més lent de l’habitual. La missa de les 8 finalment comença a quarts de 10. Però a ningú li importa. Quina pressa hi ha? Tothom ha pogut assistir a la missa. Nosaltres hem tingut tots els plans que necessitàvem. Ells han anat tranquils i relaxats. Nosaltres nerviosos i patint per complir el pla del dia, que finalment ha sortit bé.
Recórrer els poblats d’aquest país és veure multitud de nens pels carrers, per les carreteres, pels mercats, per la platja…. Nens amb ferides, amb llagues, amb malalties… Uns nens que moltes vegades són un mer número. El primer fill, el segon, el tercer, el quart… i així fins a set, vuit… I cada un que arriba desplaça a l’anterior, i les atencions, que ja són poques, minven encara més.
Aquí un té la sensació que els fills no es busquen, simplement es tenen. Sense pensar, sense planificar, sense voler.
Ahir vàrem conèixer el Loie. Un nen de 3 anys amb una ferida immensa al cap. Una úlcera gran com una castanya, oberta i infectada, que ens va impactar molt. La mare ens va explicar que feia 2 ANYS que la tenia!!! Que el 2013 li van posar 3 injeccions de penicil·lina, però que no se li havia curat.
Com a mare em xoca molt veure aquesta actitud entre resignada i passota de la seva família. Quins pares es queden impassibles veient com passen les setmanes, els mesos i els anys sense que el seu fill es curi? Com pots quedar-te de braços plegats quan veus que aquella ferida no només no es cura sinó que va a més?
Quan un és pare pateix pels seus fills, només vols cuidar-los tan bé com puguis, però sobretot protegir-los, que no pateixin. Simplement, surt de dins, sense pensar-ho.
No et conformes amb veure si el temps li cura un dolor, no et tranquil·litzes amb l’explicació i la injecció d’un metge si aquell mal no minva. Busques segones, terceres, quartes i tantes opinions com facin falta. Remous cel i terra perquè el teu fill es curi. O com a mínim ho intentes amb totes les teves forces.
És evident que al país on estem el sistema sanitari està a anys llum del nostre, que l‘ accés a la salut és un altre radicalment inferior, que aquí ni poden, i a vegades ni pensen, viatjar a un altre hospital més gran però més llunyà, com tampoc es plantegen contrastar diagnòstics. Però, per mi, és una qüestió d’actitud, de lluita. Aquí, però, simplement els pares saben i conviuen amb el fet que els nens es posen molt malalts. Que aquí els nens moren. I que aquí això és així. La vida és així. I la vida segueix.
A mi em sembla resignació. Confesso que em costa.
I només em ve al cap que néixer aquí o allà és una autèntica loteria. I a nosaltres, definitivament, ens ha tocat.
Avui ha estat el primer dia que ens hem endinsat a la realitat de l’illa de Lihir.
Acompanyats pel Jimmy, el nostre contacte local, hem recorregut diversos poblats i hem conegut vàries famílies. Ens diuen ”Master” i ”Missis”, així és com anomenen als homes i dones blancs.
Els nens se’ns acosten, ens miren encuriosits i de seguida ens dónen la mà. Els més petits ploren, “els blancs els fan por”, ens expliquen.
Nena anomenada Evelyn.
Amb ells hem topat amb la crua realitat de l’illa de Lihir: comunitats analfabetes, sense recursos, que viuen en condicions de misèria absoluta i on els homes i les dones “no fan res”, segons ens expliquen ells mateixos.
Sense aigua potable ni corrent, en aquestes cases hi viuen fins a 10 persones. Els nens i nenes es passen el dia sense roba i descalços, jugant per un terra ple de brutícia. El mateix terra on s’hi passeja alguna gallina, algun porc, on hi ha restes de menjar i on els pares escupen constantment, sense cap recança ni precaució.
Quan preguntem al pare quants fills té, s’ho ha de pensar, no ho recorda a la primera. La mare ho té més clar: “4”, ens diu. Però quan li preguntem quants anys té ella, ens contesta que no ho sap. No ho ha sabut mai.
Nena anomenada Berta
Aquesta és la Berta. Té només 2 anys, té la panxa inflamada i la pell plena de llagues, degut a la brutícia que l’envolta. Està desnutrida, la seva alimentació es basa en patata i arròs, i fa setmanes que no menja res de proteïna. Mentre parlem amb ella i els seus pares, apareix la seva germana gran. Es diu Evelyn, té ”10 christmas”, 10 anys. De sobte, ens adonem que al tormell hi té una ferida immensa, que supura i li fa mal. És una ferida de Pian. El pare no recorda des de quan la té. “Potser des d’abans de nadal?”, li preguntem. “Sí, potser sí” ens contesta. “No ho sé”. Però no l’han portada al metge.
Awareness a la comunitat
El personal de l’Hospital de Lihir fa visites constants a comunitats com aquestes per explicar-los mesures d’higiene, hàbits que han de canviar i precaucions que han de tenir perquè els nens no es posin tan malalts. Però com li dius a una família analfabeta i que no té res que els nens han d’anar vestits i calçats, que s’han de rentar cada dia i que els pares no han d’anar escupint a terra a tota hora?
A nosaltres ens sembla sentit comú, però quan veus aquest entorn, l’únic que se sent és impotència.
Si vols veure el trailer del documental ‘Guerra al Pian’ i conèixer més sobre el projecte, clica aquí.
Papua rep el nom de “the country of the unexpected”. Aquí, diuen, qualsevol cosa et pot sorprendre en qualsevol moment.
I així està sent. El primer gran contrast és que aquí hi ha la caldera Louise, un volcà que allotja una de les mines d’or més grans del món. D’aquí surten tones d’or cada setmana cap als mercats internacionals, de la mà de l’empresa que l’explota, l’australiana Newcrest. A pocs quilòmetres de tot aquest or, la misèria i la desnutrició són el paisatge constant.
Al poblat on hi ha instal·ada la minera, i on s’allotgen tots els seus treballadors, les condicions i comoditats són les de qualsevol país desenvolupat.
Més enllà de la valla de la mina, la població local viu sense electricitat, sense aigua corrent ni potable, i amb comportaments i hàbits ancestrals: des de l’alimentació, la vestimenta, fins a la ingesta constant i addictiva del combinat d’una llavor i una fulla anomenat “betelnut” que, ens diuen, té efectes lleugerament estimulants, però els deixa tota la boca, dents incloses, tenyida de vermell.
Aquí, ens expliquen, obertament, com “les dones són les que fan els treballs durs, les que més pes carreguen i transporten, les que cuinen, les que s’ocupen de les criatures, i alimenten els porcs” (animal molt preuat que es mata en ocasions i festes especials). “Mentrestant,” diuen, ” ells, els homes, senzillament, no fan res, jeuen i “masteguen betelnut”.
Si vols veure el trailer del documental ‘Guerra al Pian’, clica aquí.
Han estat 46 hores de viatge seguides, 4 avions i 4 escales.
L’última una avioneta d’hèlix de 30 places, que et porta de Port Moresby (capital de Papua Nova- Guinea) fins a l’illa de Lihir.
Lihir, des de l’avioneta.
Una pista d’aterratge molt curta i de sorra és el primer impacte que tenim a l’illa. El segon, la rebuda que ens fa el Dr. Oriol Mitjà i 3 persones del seu equip a peu de pista. L’Oriol està molt content amb la nostra arribada, som la primera visita que rep en els 3 anys i escatx que porta treballant a Lihir.
"Where the roads end" Una producció documental de BROADCASTER 